EL MANUSCRIT DE LA GRAN LÒGIA Núm. 1 (1583)

"Bons germans i companys, la nostra intenció és dir-vos com i de quina sàvia manera aquest excel·lent ofici de la maçoneria ha començat, i com es conservà després pels excel·lents reis i prínceps, així com per molts altres homes notables. És per això que imposarem a tots els que estan aquí els deures que el veritable maçó ha de respectar. Amb tota la bona fe, i amb molt de compte, és quelcom important, guardar aquests deures, doncs és un ofici excel·lent i una curiosa ciència". 

EL MANUSCRIT DE LA GRAN LÒGIA Núm. 1   (1583)

I.-Que la força del Pare del Cel, i la saviesa del Fill gloriós per la gràcia i la bondat de l'Esperit Sant, que són tres persones (1) i un sol Déu, estiguin amb nosaltres en les nostres empreses i ens atorguin així la gràcia de governar-nos aquí baix en la nostra vida de manera que puguem aconseguir la seva beatitud, que mai tindrà fi. Amén.

II.-Bons germans i companys, la nostra intenció és dir-vos com i de quina sàvia manera aquest excel·lent ofici de la maçoneria ha començat, i com es conservà després pels excel·lents reis i prínceps, així com per molts altres homes notables. És per això que imposarem a tots els que estan aquí els deures que el veritable maçó ha de respectar. Amb tota la bona fe, i amb molt de compte, és quelcom important, guardar aquests deures, doncs és un ofici excel·lent i una curiosa ciència.

III.-Hi ha set arts liberals, i entre les set aquest ofici és una d’elles, i els noms de les set arts són els següents. La primera és la gramàtica: ella ensenya l'home a parlar i escriure correctament. La segona és la retòrica, que ensenya l’home a parlar bé i en termes subtils. La tercera és l'aritmètica, que ensenya l’home a calcular i a comptar tota mena de nombres. La cinquena és la geometria, que ensenya l’home la determinació i la mesura de la terra i de totes les coses, ciència que s’anomena maçoneria. El sisè art s’anomena música; és el que ensenya l’home  l'ofici el cant vocal, així com tocar l’orgue, l’arpa o la trompeta. I el setè art es diu astronomia: és el que ensenya l’home a conèixer el trajecte del sol, de la lluna i de les estrelles.

IV.-Aquestes són les set arts liberals; aquestes set es basen totes en un art que és la geometria. L’home pot provar que totes les arts del món es fonamenten en la geometria. Doncs la geometria ha ensenyat l’home la mesura, la ponderació i els pesos de tota mena de coses damunt la terra. Per altra banda, no hi ha cap Home que no hagi complert qualsevol ofici sense obrar amb l’ajut d’alguna mesura o instrument de mesura; i tampoc cap Home que no hagi comprat o venut sense mesurar ni pesar, i tot això és geometria. Aquests comerciants, aquests artesans, i també les set arts liberals en  particular, el camperol, el comerciant especialitzat en tota classe de grans i de llavors, el veremador i l’horticultor que treballa al camp. Ni la gramàtica ni l’aritmètica ni l’astronomia ni cap de les altres arts permeten l’home trobar una mesura, excepte la geometria. Per això pensem que l’art de geometria és el més excel·lent que es pugui trobar, comparat amb qualsevol altre.

V.-Com va començar aquest excel·lent art és el que ara us diré. Abans del diluvi de Noè hi havia un Home anomenat Lamec, tal com està escrit a la Bíblia, en el quart capítol del Gènesi. Aquest Lamec tenia dues esposes, una es deia Ada i l’altra Sella. Amb la seva primera esposa tingué dos fills, un anomenat Jabel i l’altre Jubal. Amb l’altra esposa, Sella, tingué un fill i una filla. Aquests quatre nens inventaren tots els oficis que hi ha en el món. El fill gran Jabel fundà l’ofici de geometria dividint els ramats d’ovelles i els terrenys en els camps, i fou el primer que va construir una casa de pedra i de fusta, tal com es menciona en l’esmentat capítol. El seu germà Jubal fundà l’ofici de músic, el cant vocal i instrumental, amb l’arpa o amb l’orgue. El tercer germà, Tubalcaïn, fundà l’ofici de ferrer, que treballava l’or, la plata, el coure, el ferro i l’acer. Pel que fa a la filla, ella fundà l’ofici del teixit.

VI.-Aquestes criatures ja sabien que Déu es venjaria del pecat, sigui pel foc o per l’aigua. Per això van escriure en dos pilars de pedra els coneixements que tenien, per tal que es poguessin trobar després del diluvi de Noè. Una de les dues pedres era de marbre, perquè pogués resistir al foc; i l’altra pedra era de totxo, perquè pogués resistir a l’aigua.

VII.-La nostra intenció és dir-vos com i de quina manera, aquestes pedres varen ser trobades, i quins coneixements hi havia escrits en elles. El gran Hermarines -que més tard fou anomenat Hermes, el pare de la saviesa-, que era el fill de Cube, que era fill de Sem (2), el fill de Noè, trobà un dels dos pilars de pedra i els coneixements escrits en ell i els ensenyà als altres homes.

VIII.-En la construcció de la torre de Babilònia, s’hi feia molta maçoneria. El mateix rei de Babilònia, que s’anomenava Nemrod, era maçó i estimava l’ofici, com ho diu entre d’altres,  el mestre de les històries.

Quan la ciutat de Nínive i les altres de l’est foren construïdes, Nemrod, el rei de Babilònia, hi va enviar maçons, per satisfer les demandes del seu cosí, el rei de Nínive. I a partir del dia en què els envià, els donà els deures concebuts, que són: que haurien de ser  veraços i sincers els uns amb els altres; i que haurien de servir al seu senyor d’acord amb el seu sou, de manera que els seu mestre pogués obtenir respecte i tot el que li fes falta. Els donà també altres deures; i fou la primera vegada que tot maçó tingué un deure amb el seu ofici.

IX.-A més a més, quan Abraham i la seva dona Sara arribaren a Egipte, parlà de les set arts als egipcis. Va tenir un excel·lent alumne anomenat Euclides, que va aprendre molt bé i fou mestre en totes les set arts. En la seva època els senyors del seu regne varen engendrar molt fills, de les seves dones o d’altres dames, doncs aquest país és calorós i fèrtil en la reproducció. No trobaven la manera que els seus fills es poguessin guanyar la vida, i per això estaven molt tristos. Quan el rei del seu país va reunir en gran consell el parlament, per saber com podrien fer que els seus fills fossin honestos gentilhomes, no trobaren la solució. Llavors varen proclamar a través de tot el regne que si hi havia un Home capaç d’informar-los, aquest s’hauria de posar en contacte amb ells i seria recompensat del seu viatge de tal manera que se’n plagués.

X.-Quan es va fer aquesta proclamació, arribà llavors l’excel·lent clergue Euclides, que digué al rei i a tots els seus grans senyors: Si prenc l’autoritat sobre els vostres fills... jo els ensenyaré una de les set arts, gràcies a la qual podran viure honestament, com ho fan els gentilhomes; a condició que se’m doni el poder de dirigir-los conforme a les regles de l’art.

El rei i tot el seu consell hi estigueren d’acord al mateix moment, i segellaren aquesta comissió. Llavors aquest excel·lent clergue va prendre els fills dels senyors i els ensenyà l’art de la geometria amb la pràctica, és a dir, a construir amb pedra tota mena d’excel·lents obres que es troben en la construcció d’esglésies, de temples, de castells, de torres, de cases i de totes les altres construccions.

XI.-Els donà un deure així concebut. El primer punt d’aquest deure era que havien de ser fidels al rei i al senyor a qui serveixen. Que haurien d’estimar-se mútuament, i ser sincers l’un amb l’altre.

Que haurien d’anomenar-se company, o germà l’un a l’altre, i no servidor, ni criat, ni amb altre qualsevol nom vil. Que haurien de merèixer de veritat el sou que el senyor els pagués o el mestre a qui serviren. Que ordenaria al mes savi d’entre ells que fos el mestre d’obres, però que ni per sentiment, ni pel fet del seu llinatge o riquesa, ni per un favor, instal·larien a cap altre que estigués dotat de poca habilitat per ser mestre de l’obra manada per un senyor, ja que això faria que aquest senyor estigues mal servit i ells serien castigats. De manera que havien de anomenar mestre al director dels treballs durant el temps que treballessin amb ell. I d’altres molts deures que serien massa llargs d’explicar. Amb respecte a tots aquests deures els va fer prestar el jurament solemne que estava en ús entre els homes d’aquests temps. Els va atribuir un sou raonable, perquè poguessin viure honestament. També els ordenà reunir-se una vegada a l’any en assemblea, a fi i efecte de treballar millor i pogué servir així tant per a interès del seu senyor com  per a la seva pròpia honorabilitat. I corregir ells mateixos a qui hagués ofès l’ofici.

D’aquesta manera, l’ofici fou establert aquí. I l’excel·lent Euclides els donà el nom de geometria, doncs així és com arreu s’anomena ara a la maçoneria.

XII.-Després de molt temps, quan els fills d’Israel arribaren a la terra promesa, a la que a partir d’ara anomenarem el país de Jerusalem, el rei David començà a construir el temple del Senyor, el que nosaltres anomenem temple de Jerusalem. Aquest mateix rei David estimava molt els maçons, i els donà un bon sou. Els ensenyà els deures i costums que havia après d’Euclides a Egipte, així com altres deures dels que més endavant sentireu. Després de la mort del rei David, Salomó, el seu fill, acabà el temple que el seu pare havia començat. Va fer buscar maçons a diferents regions i països, i els reuní a tots que eren uns 80.000 obrers picapedrers, i els va anomenar maçons. D’aquests, n'escollí a 3.000, que foren ordenats mestres i directors de l’obra.

XIII.-A més a més hi va haver un rei d’una altra regió a qui tots els homes anomenaven Hiram. Estimava molt el rei Salomó i li donà fusta per construir la seva obra. Hiram tenia un fill anomenat Ayron (3); era mestre en geometria, fou el principal mestre de tots aquests maçons, i fou el mestre també de tots els gravadors i escultors, i de tots els altres maçons associats al temple. Hi ha un testimoni d’això a la Bíblia, al quart llibre dels Reis, tercer capítol. El mateix rei Salomó confirmà a la vegada els deures i els costums (4) que el seu pare havia donat als maçons. És així com aquest excel·lent ofici de maçoneria fou confirmat a la regió de Jerusalem i en molts altres regnes.

XIV.-Artesans curiosos varen recórrer grans distàncies per diversos països, per  adquirir més habilitat en el seu ofici o bé per ensenyar aquells que  en tenien poca (5). Aleshores hi havia un curiós personatge maçó anomenat Naymus Grecus (6), que havia participat en la construcció del temple de Salomó. Arribà a França i allà ensenyà l’art de la maçoneria als francesos (7). Charles Martel (8) era de llinatge reial. Era un Home que estimava molt l’ofici, i es va ajuntar amb Naymus Grecus, va aprendre d’ell l’ofici i s’encarregà dels deures i els costums. Després d’això, i per la gràcia de Déu fou elegit per ser rei de França.

Quan fou investit, ajudà a tots els maçons a fer més maçons d’entre els homes que no ho eren, i els va donar feina i també els donà els deures i costums, i un bon sou, tal com ell havia après d’altres maçons. Els confirmava la carta d’any en any, i els va permetre celebrar les seves assemblees on volguessin, perquè els estimava molt. D’aquesta manera arribà aquest ofici a França (9).

XV.-Anglaterra, en aquesta època, ignorà tot el deure de la maçoneria fins al temps de Sant Albà (10). En la seva època, el rei d’Anglaterra, que era un pagà, construí la ciutat de Saint-Albans (11). Sant Albà que era un excel·lent cavaller era també l’intendent de la casa del rei; regentava el govern del regne i també els murs de la ciutat. Amava i estimava molt els maçons. Va fer que se’ls pagués amb gran justícia, segons el costum del regne, ja que els va donar 2 xíling i 6 penics cada setmana, més 3 penics per animar-los. Abans d’aquest temps, a tot el país, un maçó només rebia un penic diari més el menjar, fins que Sant Albà ho va corregir. Els donà una carta reial, els aconsellà de tenir un concili general i que se li posés el nom d’assemblea. Ell mateix hi va anar i els va ajudar a formar maçons, i els donà els deures que aviat sentireu.

XVI.-Després de la mort de Sant Albà, es produïren algunes guerres entre Anglaterra i altres països, així que la bona regla de la maçoneria es va perdre fins l’època del rei Afhelsan(12), que fou un excel·lent rei d’Anglaterra. En tot aquest país hi aportà pau i tranquil·litat, i construí grans obres: abadies, torres i molts d’altres edificis. Estimava molt els maçons, i tingué un fill anomenat Edwin (13) que estimava els maçons encara més que el seu pare. Fou un gran practicant de la geometria, i es reunia molt amb els maçons per aprendre d’ells l’ofici. Després, i per aquesta estimació que sentia envers els maçons, ell també ho va ser. Obtingué del seu pare, el rei, una carta i un consell, que era el de tenir cada any una assemblea en el lloc que desitgés al regne d’Anglaterra, a fi que ells mateixos corregissin les faltes i abusos fets en l’ofici. Ell mateix convocà una assemblea a York; va fer-hi maçons, els donà els deures, els ensenyà els costums i els  ordenà guardar sempre la regla. Els atorgà la carta i el consell, i els va fer una ordenança que devia ser renovada de rei en rei.

XVII.-Quan l’assemblea estava reunida al complert, va fer una proclamació, segons la qual tots els maçons joves i vells que posseïssin un escrit o llums sobre els deures (14) i costums, que havien estat antany en vigor en aquest país o en un altre, havien a partir d'aleshores aportar-los i ensenyar-los. Quan va passar això, llavors es trobaren testimonis en francès (15), d’altres de grec (16), altres en _anglès (17) i d’altres, en més llengües (18) i es comprovà que tots tenien una mateixa finalitat. Va fer un resum (19) mostrant con s’havia creat l’ofici. Proposà i ell mateix ordenà que es llegís en silenci o en veu alta quan es fes un maçó, a fi de comunicar-li el seu deure (20). A partir d’aquest dia, i fins avui, els costums dels maçons han estat conservats en la mesura que els homes podien imposar-les tal com eren. A més a més en diverses assemblees es varen concebre i promulgar uns altres deures pel millor consell de mestres i companys.

XVIII.-Llavors un dels més antics sosté el llibre (21), i aquell o aquells que entren, recolzen la seva mà damunt del llibre, i es llegeixen els preceptes.

Tot aquell Home que sigui maçó observa amb molta cura aquests deures. Si un Home es considera ell mateix culpable en relació a un d’aquests deures, es corregirà ell mateix, davant de Déu. En particular aquells que estan encarregats de responsabilitats tindran cura de poder guardar aquests deures amb gran exactitud, ja que és gran perill per un Home jurar sobre un llibre.

XIX.-El primer deure és aquest: que sereu homes lleials a Déu i a la santa Església; i que no caureu en l’error ni en l’heretgia, sigui pel vostre judici, o per les vostres accions, sinó que sereu homes discrets o savis en tot.

D’altra banda sereu veritables homes fidels al rei d’Anglaterra, sense traïció ni falsedat; i que no cometreu traïció ni trampa, i que, a més a més de corregir-vos en privat si podeu, advertireu al rei o al seu consell.

A més a més, cadascú serà sincer amb l’altre, és a dir, que amb tot maçó de l’ofici de la maçoneria que té el dret d’exercir-lo actuareu tal com voldríeu que ell ho fes amb vosaltres.

A més a més, seguireu tots els altres consells que haurien de ser guardats amb respecte a la maçoneria.

A més a més, que cap maçó sigui un lladre, a partir d’aquest dia i durant tot el temps que ho pugui entendre o ser advertit.

A més a més, que cadascú sigui sincer amb l’altre i amb el senyor o el mestre al qual serviu, i vetllareu lleialment per al seu interès i benefici.

A més a més, anomenareu els maçons companys o germans, i no amb d’altres vils denominacions.

A més a més, que no abusareu de la muller del vostre germà com galifardeus, ni desitjareu de manera impia la seva filla ni al seu servent, i no atraureu cap a ell la vergonya.

A més a més, que pagareu lleialment el vostre menjar i la beguda allà on aneu a menjar.

A més a més, que no cometreu cap atrocitat en el lloc on estigueu allotjats, doncs l’ofici podria ser calumniat.

XX.-Aquests són els deures generals que ha de guardar el maçó sincer, inclosos els mestres i els companys. Anunciaré ara altres deures, que són particulars, reservats als mestres i companys.

En primer lloc, que cap mestre o company agafarà per ell mateix el treball d’un senyor, ni el treball d’un altre Home, a menys que sigui capaç i prou hàbil per acabar-lo, de manera que l’ofici no sigui calumniat ni deshonrat, sinó que el senyor pugui estar bé i fidelment servit.

Igualment, que cap mestre s’encarregarà d’un treball llevat de fer-ho amb raó, de manera que el senyor pugui ser ben servit, conforme al que se li deu, i que el mestre pugui viure honestament i pagar als seus companys el sou que els correspongui, com és costum.

Igualment, que cap mestre o company en suplantarà  un altre en el seu treball; és a dir, que si ha agafat un treball, o si és el mestre d’obres d’un senyor, no abandonarà l’obra llevat que fos incapaç d’acabar-la bé.

Igualment, que cap mestre o company agafarà un aprenent per una durada inferior a set anys. A més a més l’aprenent deu d’estar en possessió d’uns mitjans naturals, és a dir, nascut lliure, i físicament íntegre, com tot Home deuria de ser.

Igualment que cap mestre o company tindrà autorització de ser fet maçó sense l’acord i el vistiplau dels seus companys. Serà contractat per un temps no inferior a sis o set anys. I aquell que sigui fet maçó haurà d’estar en possessió de totes les seves facultats a tots els nivells, és a dir, haver nascut lliure, de bona família, honrat, i no servent. Haurà de tenir els membres íntegres, com tot Home els hauria de tenir.

Igualment, que cap maçó agafés un aprenent llevat de tenir suficients ocupacions per donar-li, i de tenir treball per a dos o tres companys.

Igualment, que cap mestre o company prendrà part en el treball d’un Home que estigui absent per motiu d’un viatge.

Igualment, que tot mestre donarà la seva paga als seus companys, segons s’ho mereixin, de manera que no serà defraudat pels mals obrers.

Igualment, que cap mestre en calumniarà  un altre a les seves espatlles, a fi de fer-li perdre la seva bona reputació o els seus béns temporals.

Igualment que cap company, dins o fora de la lògia, en respondrà malament a un altre de manera impia o li faci retrets, llevat d’una causa raonable.

Igualment, que tot maçó saludarà el seu superior, i li manifestarà el seu respecte.

Igualment, que cap maçó s’acostumi als jocs d’atzar, o als daus o altres jocs deslleials, doncs l’ofici podria ser calumniat.

Igualment, que cap maçó farà excessos impúdics, doncs l’ofici podria ser calumniat.

Igualment, que cap company arribarà a la ciutat de nit tancada per anar a una lògia de companys si no va acompanyat d’un altre. Això donarà testimoni al seu favor en cas que se’l veiés en llocs deshonestos.

Igualment, que tot mestre o company anirà a l’assemblea si se celebra a 50 milles (22), si ha estat avisat, o si ha comès un abús perjudicial a l’ofici, així com per rebre el que els mestres i companys li tinguin concedit.

Igualment, que tot mestre o company que hagi comès una falta en l’ofici acatarà la sanció dels mestres i companys, i aquests es posaran d’acord si poden; però sinó es posessin d’acord, es recorrerà a la justícia pública.

Igualment, que cap mestre o company fabricarà cap motlle, escaire ni regla a fi d’establir els fonaments; i no haurà tampoc de posar paviment, sigui en la lògia o fora d’ella, amb l’objecte de tallar així pedres no escairades.

Igualment, que tot maçó rebrà i voldrà als companys estrangers que arribin a la 

Regió, i els donarà treball com de costum, és a dir, que posaran al seu lloc les pedres tallades; si no fos així, li donarà prou diners, perquè puguin acostar-se a la lògia més propera.

Igualment, que tot maçó servirà fidelment el seu senyor a canvi del seu sou. I tot mestre conduirà lleialment a bon port la seva obra, ja sigui a preu fet o de viatge, 

si té les vostres ordres i tot el que els seus obrers haurien de tenir.

Aquests deures que us acabem de repetir, i tot el que pertany a més a més als maçons, ho guardareu, i que Déu us ajudi (23) i us santifiqui per aquest llibre (24) que teniu a les mans, en la mesura dels vostres mitjans. Amén.

NOTES

1.-En teologia cristiana, la paraula “persona” significa “hipòstasi”. El Pare designa “L’Ésser Etern” (YHVH), és a dir, els principis ontològics; el Fill designa les “virtuts” (‘elohîm), és a dir, els principis ètics; i l’Esperit Sant (neshamah, ruah) designa les obligacions imposades a l’home per L’Ésser i les virtuts de les que procedeixen.

2.-Es tracta de Cheba, el fill de Sem (Gen., 10,28).

3.-Referència a l’heroi d’una cèlebre cançó de gesta del segle XII: el Ranaud de Montauban dels Quatre fills d’Aymon, empleat com a tallador de pedra en la pedrera de la catedral de Colònia (recordem que en els antics Deures del temple de Salomó és una figura al·legòrica de les catedrals gòtiques, degut als orígens salomònics de l’art gòtic de les catedrals). La llegenda dels Quatre fills d’Aymon sembla que ha exercit un notable paper en l'elaboració de l’imaginari del Compagnonnage francès als segles XIV i XV.

4.-Probable referència als costums del Compagnonnage aparegut a França als segles XIV i XV.

5.-Possible al·lusió al famós Tour de France executat a peu pels companys del deure, probablement des de segle XIV, en l’època en què la guerra dels cent anys, en tancar un cert nombre de les pedreres de les catedrals, obligà els maçons sense feina a cercar-lo en altres regions, en una pedrera o a contractar-se i completar la seva formació professional.

6.-“Nom grec” pres per Makaboe (Macebeu o “martell”), que al 1268 servia per designar el sant i senya dels faedors d’argamassa i els picapedrers parisencs (Etienne Boileau, Livre des métiers, XLVIII,22) abans de designar en la llegenda compagnonnica francesa del mestre Jacques el nom d’una columna (Patrick Négrier, Histoire et symbolisme des légendes compagnonniques, Le Mans, Borregó, 1994).

7.-Al·lusió escassament vetllada per l’al·legoria als orígens salomònics de l’art gòtic de les catedrals aparegut a Lle de France al segle XII.

8.-En el seu Livre des métiers (XLVIII, 22), Etienne Boileau afirmava al 1268 que els faedors d’argamassa i els picapedrers parisencs estaven dispensats de fer la ronda (en francès, « guet ») des dels temps de Charles Martel ; era una al·lusió al·legòrica al fet que els artesans posseïen un sant i senya (en francès « mot de guet ») que no era altre que la designació bíblica del seu instrument de treball, el martell, el nom del qual en hebreu (magavah, que va donar el seu nom a Judes Macabeu : cf. Mac., 2, 4) fou transcrit per la dels Setanta amb la forma Makaboe.

9.-Cf. nota 12.

10.-És a dir, a finals del segle III i principis del IV, període que marca l’inici de l’evangelització a la Gran Bretanya. Sant Albá apareix mencionat sobre tot en relació amb el monestir de Saint-Alban, que marcà una important etapa de l’arquitectura cristiana a Anglaterra.

11.-El monestir benedictí de Saint-Alban (Verulamium, on serà enterrat el filòsof Francis Bacon, autor de La Nova  Atlántida i de qui es coneix la importància en la història del pensament maçònic) fiu edificat el 793.

12.-El rei d’Anglaterra, Athelstan (895-940).

13.-Com es mostra en la continuació del text la relació entre Edwin i la ciutat de York, aquest Edwin no era fill d’Athelsan, sinó el rei de Northumbria Edwin (583-633), precisament batejat a York. De tota manera, si el present Antic Deure menciona Edwin no és solament a causa de la seva relació amb la ciutat de York, important enclavament de la maçoneria; és també en referència al fet que segons la Historia Eclesiàstica de Beda el Venerable, Edwin construí una església de fusta i començà a edificar un altre santuari de pedra (Robert-Fleke Gould, opi. Cit., p.222). Per altra banda, Geoffroy de Monmouth parla extensament d’Edwin a la seva Historia dels reis de Bretanya (190-197).

14.-Aquests deures designen als Antics Deures maçònics anteriors de Gran Bretanya, com el Regius (1390) i el Cooke (1410), però també probablement al Deure que designa al Compagnonnage aparegut a França als segles XIV i XV.

15.-Referència probable a les llegendes (del mestre Jacques, de Salomó i del Pare Soubise) del Compagnonnage francès.

16.-Probablement al·lusió a Naymus Grecus i a Makaboe (cf. Notes 11 i 13).

17.-La llengua dels Antics Deures anglosaxons; el Regius i el Cooke.

18.-Poden ser les altres llengües de les que el Compagnonnage francès va prendre certes paraules per a designar els elements de les seves llegendes.

19.-No tenim proves d’una recopilació de texts maçònics anteriors al 1583. De tota manera, això anuncia la recopilació que seran les Constitucions d’Anderson del 1723.

20.-Aquest passatge és important: demostra que abans del 1583, és a dir, més de cinquanta anys abans dels inicis de la maçoneria especulativa (1637) existia ja una cerimònia destinada a “fer maçons” ritu en el qual intervenia com avui un llibre de construccions maçòniques.

21.-El llibre de les constitucions maçòniques.

22.-La milla anglesa equival a 1609 metres, de tal manera que 50 milles representen 80 Km.

23.-La llegenda “compagnonica” francesa de Salomó (segle XV) ja menciona YHVH Auxilia (“Déu és la nostra ajuda”) com paraula de pas dels companys que accedeix al mestratge.

24.-Cf. Nota 26.

Extret de Textes fondateurs de la Tradition maçonnique 1390-1760. Introduction à la pensée de la franc-maçonnerie primitive, traduits et présentés par Patrick Négrier, París, Bernard Grasset, 1995. L’original anglès fou publicat per W. Mc Leod, “A lost manuscript reconstructed : the ancestor of one branch of the Old Charges”, en Ars Quatuor Coronatorum, vol. 94, Londres, 1982, p. 16-21.

El manuscrit Grand Lodge nº 1, que data del 1583, és l’Antic Deure (Old Charge) que segueix al Regius (1390) i al Cooke (1410). Hem preferit traduir aquí el text original anterior que intentà reconstruir W. Mc Leod (1). Per a una major comoditat de lectura i d’anàlisi, ens hem permès separar el text en capítols numerats amb xifres romanes.

Aquest Antic Deure, que reprèn el contingut del Regius i del Cooke, presenta no obstant alguns aspectes originals que analitzarem breument:

A).-Els exemples dels reis creients, protectors de l’ofici.

Oferim exemples de reis jueus (David, Salomó), d’un cavaller (Albano) i de reis cristians (Athelstan, Edwin) que protegiren l’ofici de la maçoneria, aquest Antic Deure no solament posava en evidència una tradició; igualment posava els reis i senyors cristians d’Anglaterra, presents i futurs, en el deure d’adequar-se a aquests piadosos models de sobirans benèvols envers els maçons de la corporació.

B).-Préstecs rebuts del Compagnonnage francès.

Aquest Antic Deure fa referència de manera més o menys directe a molts elements del Compagnonnage francès, aparegut als segles XIV i XV. Aquests elements, explicats en les nostres anotacions al text, són: certs usos probablement rituals, Renaud de Montauban (Aymon, escrit Aynon), Makaboe (Naymus Grecus, Carlos Martel), el Tour de France, i potser el Deure, així com l’expressió «Que Déu ens ajudi!» (YHVH Auxilia). El present Antic Deure interessa, doncs directament a la història de les imitacions de la maçoneria anglosaxona amb respecte als usos i llegendes del Compagnonnage francès.

C).-L'emergència  de la Lògia de York.

Com demostra l’estudi de la seva llengua, el Regius (1390) i el Cooke (1410) eren texts emanats de les lògies de les regions de Gloucester i Oxford (2).

El present Antic Deure sembla ser un text emanat de la lògia de York, a la que menciona. La lògia dels maçons de York començà probablement a existir amb l’inici de la construcció de la catedral, és a dir, cap el 1220 (3). Robert-Freke Gould va escriure la història de la lògia de York (4), i hem conservat les Ordenances de la catedral de York, que daten de 1370 (5).

D).-L'aparició d’un ritu de recepció.

Aquest Antic Deure descriu la fixació per escrit dels deures maçònics en un llibre sobre el qual, durant la cerimònia de la seva recepció en lògia, el nou maçó jura precisament respectar els deures que li prescriu aquest llibre. Es demostra llavors clarament que el jurament sobre la Bíblia no és en la maçoneria especulativa del segle XVII fins als nostres dies, sinó una modificació de l’antic jurament prestat des d’abans del 1583 sobre les constitucions pels maçons operatius de la Gran Bretanya.