dimarts, 8 de setembre del 2020

EL MANUSCRIT GRAHAM (1726)

Publicat a "Ars Quatuor Coronatorum", vol. 80, Londres, 1967, pp. 77-80. Traducció francesa a Textes fondateurs de la Tradition maçonnique 1390-1760. Introduction à la pensée de la franc-maçonnerie primitive, traduïts et presentats per Patrick Négrier, París, Bernard Grasset, 1995. Contràriament a les Constitucions del 1723, en les que Anderson havia intentat alinear les posicions de la maçoneria especulativa amb la “religió natural”, el Graham és un text de clara confessió cristiana. El tema essencial d’aquest catecisme simbòlic és el de l’eficàcia pneumatológica de la paraula. Ens trobem realment davant l’evidencia escrita del tema maçònic de la recerca de la paraula perduda, comunament referida al Masonry Dissected de Samuel Prichard?. Són clares les relacions entre aquest tema i el jurament maçònic del secret. El Graham proposa nombrosos exemples d’homes dotats d’una paraula eficaç, afer tradicionalment relacionat amb el domini de les passions.

EL MANUSCRIT GRAHAM  (1726)                                                                         

Totes les institucions de la francmaçoneria es posen al descobert i provades? pel millorament de la tradició així com per referències a l’Escriptura.

Observeu en primer lloc que tots els nostres signes provenen de l’escaire, d’acord amb la seva tasca habitual. La prova d’això es troba en el versicle 7 del capítol 6 del primer llibre dels Reis.

La salutació, es vingui d’on es vingui, es farà de la següent manera: Vinc de la molt respectable lògia de mestres i de companys pertanyents a Déu i al benaurat Sant Joan, que saluda a tots els perfectes i veritables germans dels nostres sants secrets, con jo mateix ho faig, tot comprovant que vosaltres també ho sou.

-Jo us saludo, germà, i prego em digueu el vostre nom.

Respongueu J. i l’altre haurà de dir que el seu nom és B.

L’examen continua d’aquesta manera:

-Com puc saber que sou francmaçó?.- Per les veritables paraules, signes i tocs d’entrada.

-Com heu estat fet maçó?.- En una perfecta i veritable lògia.

-Què és una lògia perfecta?.- El centre d’un cor sincer.

-Però, a quants maçons anomeneu així?.- A qualsevol nombre imparell entre 3 i 13.

-Per què tants i en nombre imparell?.- El primer número fa referència a la santa Trinitat, i l’altre a l’arribada de Crist amb els seus 12 apòstols.

-Quin fou el motiu per demanar -- la vostra entrada?.- Un intens desig de conèixer els secrets de la francmaçoneria.

-Per què se’n diu francmaçoneria?.- En primer lloc, perquè és un do de Déu lliurement donat als fills dels homes; en segon lloc, perquè està alliberada de la intromissió dels esperits infernals; i en tercer lloc, perquè és la lliure unió dels germans d’aquest sant secret que haurà de subsistir per sempre.

-Com heu estat introduït en la Lògia?.- Pobre i sense un ral, cec i ignorant dels nostres secrets.

- I per què tot això? - De la mateixa manera com el nostre salvador s’empobrí per redimir-nos, jo em vaig fer pobre en aquest moment veient el coneixement de Déu resumit en l’escaire.

-Què vàreu veure en la Lògia un cop se us va permetre veure?.- Vaig veure la veritat, el món i la justícia de l’amor fraternal.

-On? - Davant meu.

-Què hi havia darrera de vós? - El perjuri i l’odi de la fraternitat per sempre si jo hagués descobert els nostres secrets sense el consentiment de la Lògia, llevat que els hagués obtingut d’una triple veu, i havent estat rebut, passat i elevat en els reglaments per tres Lògies diferents, a condició que hagi jurat adequar-me als nostres articles...

-Com estava orientada la Lògia durant la vostra recepció? - A l’est, a l’oest i al sud.

- I per què no cap al nord? - De la mateixa manera que nosaltres no residim en el nord del món, i no enterrem els morts al nord de les nostres esglésies, tanmateix deixem buida la part nord de les nostres Lògies.

-I per què a l’est i a l’oest? - Perquè les esglésies estan orientades d’est a oest, i els seus patis es troben al sud.

-Per què les esglésies estan orientades d’est a oest? - Per quatre raons diferents.

-Quines són aquestes raons?.- La primera: que els nostres primers pares els situaren a l’est a l'Edèn; la segona: un vent de l’Est assecà el mar (Roig) davant els fills d’Israel, i el temple del Senyor hauria de ser construït de la mateixa manera; la tercera: el sol s’aixeca per l’Est i es posa per l’Oest per damunt d’aquells que habiten prop de l’Educador; la quarta: l’estrella aparegué per l’oest per advertir a tots els pastors i homes savis que el nostre salvador vindria en la carn.

-Qui us va guiar per l’interior de la Lògia? - El vigilant i el company més gran de l’ofici.

-Per què no fou el més jove dels companys de l’ofici? - Per seguir al nostre salvador, qui ordenà al cap servir la taula, exhortació a la humilitat que sempre hem d’observar.

-En quina postura heu fet el vostre jurament? - No estava ni dret ni estirat, ni caminava, ni corria; no donava voltes, no estava ni penjat ni a punt de volar, ni vestit ni despullat, ni descalç ni calçat.

-Per quina raó estàveu en aquesta postura? - Perquè un Déu i un home componen el veritable Crist, i així un subjecte despullat que estigués mig despullat i mig vestit, mig calçat i mig descalç, mig agenollat i mig dempeus, seria la meitat de tot i no seria res, demostrant així un cor humil i obedient disposat a marxar ple de fe darrera d’aquest just Jesús.

-Què heu jurat? - Escoltar i callar els nostres secrets.

-Quin era el contingut del vostre jurament? - El segon punt del meu jurament era obeir - Déu i a tots els veritables escaires fetes o dirigides a mi per un germà. El tercer, era no robar mai, per temor a ofendre - Déu i abocar la vergonya sobre l’escaire. El quart era no cometre mai adulteri amb l’esposa d’un germà, ni mentir-li de manera deliberada. El cinquè  punt del meu jurament era no desitjar venjar-me injustament de cap germà, ans al contrari, socorre'l en tot el que pugi, però que no em porti un perjudici greu.

-Admeto que heu estat en una Lògia; i ara us preguntaré: quantes llums hi ha en una Lògia - Jo responc 12.

-Quines són? - Les tres primeres joies són el Pare, el Fill i l’Esperit Sant; el sol, la lluna, el mestre maçó; l’escaire, el regle; la plomada, el nivell, el mallet i el cisell.

-Doneu-me proves que totes són veritables llums - Pel que fa a la santa Trinitat, ella dóna la raó. El sol ens dóna la llum dia i nit. La lluna és un cos ombrejat que, sorgit de l’aigua, rep la llum del sol i a més a més és la reina de les aigües, que són el millor dels nivells. El mestre maçó ensenya l’ofici i hauria de tenir una paraula tres vegades més potent quan ensenya els nostres secrets com a home brillant, perquè nosaltres creiem en un poder orador superior, ja que els 70 tenien un gran poder, i els 11 en tenien un altre, més gran, dons varen escollir a Matías per reemplaçar a Judes. Pel que fa a l’escaire, el regle, la plomada, el nivell, el mallet i el cisell, són sis instruments sense els quals cap maçó pot realitzar un bon treball.

-A què es poden referir aquestes 12 llums? - Deduïm que es refereixen als 12 patriarques, així com als dotze bous que podem llegir en el capítol 7 del primer llibre dels Reis que suportaven la mar fosa en bronze: eren símbols dels 12 deixebles que havien de ser ensenyats per Crist.

-Admeto que vós heu entrat, així dons us pregunto si heu estat elevat - Sí.

-On heu estat elevat? - He estat elevat en el coneixement dels nostres orígens, gràcies a la tradició i a l’escriptura.

-Quines paraules pronuncieu sobre els fonaments quan aixequeu un edifici, allà on teniu por que un esperit infernal de destrucció, freqüentant aquests llocs, pugui enderrocar el treball de les vostres mans?.- Oh, vine, deixa'ns i rebràs.

-A qui us dirigiu?.- Reso a la santa Trinitat.

-De quina manera pronuncieu aquestes paraules? - De genolls, amb el cap descobert, mirant cap a l’Est.

-Que voleu dir amb aquestes paraules? - Volem dir que menyspreem la justícia pròpia i que en això diferim d’aquests babilonis que creien que podien construir fins al cel. Ans

 el contrari, preguem a la santa Trinitat que ens permeti construir en la veritat i en l’escaire; i cadascú tindrà la recompensa que es mereix.

-Quan foren pronunciades aquestes paraules, o per què servien?.- Jo responc que des de l’origen, abans que l’evangeli s’estengués pel món cobert d’esperits infernals de destrucció. A menys que els homes construïssin amb fe i en l’oració, els seus treballs eren tot sovint enderrocats.

-Però, com fou possible que els treballs dels babilonis fossin aixecats abans què l’evangeli comencés a brillar?.- Jo us responc retornant-vos la pregunta, perquè la presumpció dels babilonis dels que us acabo de parlar havia ofès de tal manera - l’esperit de Déu que les llengües varen deixar de ser enteses pel seu pecat a fi que la humanitat no tornés mai més a actuar així sense el permís diví, que vol que res es pugui fer sense fe ni oració.

-Això és tradicional?- Sabem això per tradició, i també per referència a l’Escriptura, que diu que Sem, Cam i Jafet, desitjosos d’arribar a la tomba del seu pare Noè, intentaren veure si podien trobar en aquell lloc quelcom, susceptible de conduir-los al secret del poder detentor per aquest famós predicador. En efecte, desitjo que tots reconeguin que totes les coses necessàries al nou món es trobaven en l’arca de Noè.

Ara bé, aquest tres homes havien acordat prèviament que, sinó trobaven allò que buscaven, el primer que trobessin els hauria de servir com a un secret. No dubtaven gens, creien fermament que Déu tenia el poder, i també que manifestaria la seva voluntat mitjançant la seva fe, oració i obediència, de manera que el que trobaren es mostraria davant d’ells, tant potent com si haguessin rebut el secret de Déu en el seu origen. Arribaren llavors a la tomba, on no trobaren res més que el cadàver quasi descompost. Quan l’agafaren per un dit, aquest es desprengué falange per falange, i el mateix succeí amb la mà i el colze. Aleshores aixecaren el cadàver i el sostingueren, posant un peu contra el seu peu, en genoll contra el seu genoll, el pit contra el seu pit, una galta contra la seva galta, i una mà a la seva esquena, fet això varen cridar: Ajut, oh Pare, com si volguessin dir: Oh, Pare del cel, ajuda'ns ara, perquè el nostre pare terrenal  ja no ho pot fer. Llavors, deixant de nou el cadàver, sense saber què fer, un d’ells digué: Hi ha moll en aquest os, i un altre va dir: Però és un os sec, i un tercer digué: fa pudor. Varen quedar  aleshores tots d’acord per posar-li un nom que fos conegut per la maçoneria fins aquest dia. Llavors, tornaren a les seves tasques, i a partir d’aleshores les seves obres foren bones.

És per això que s’ha de creure, però també comprendre, que el seu poder no venia del que trobaren o del nom que li posaren, sinó de la seva fe i de la seva oració. Les coses continuaren així, i la voluntat donà fermesa a l’acció.

Quan regnava el Rei Alboyne nasqué Bazalliel, que fou anomenat d’aquesta manera per Déu abans de la seva concepció. Aquest home sant sabia per inspiració que els títols secrets i els símbols primitius del principi diví tenien el poder de protegir, i construí de tal manera que cap esperit infernal de destrucció gosà anorrear l’obra de les seves mans. Així doncs les seves obres es varen fer tan famoses que els dos germans més joves de rei esmentat desitjaren d’ésser instruïts per ell en la noble ciència que ell dominava. A la qual cosa hi consentí a condició que no la revelessin oralment sense haver unit les seves veus a la d’un tercer. Varen fer el jurament i ell els ensenyà la part teòrica i la part pràctica de la maçoneria. Llavors varen fer la seva obra. En aquesta època, els salaris dels maçons augmentaren en aquest regne; es veien aleshores als maçons en companyia de reis i prínceps. Però quan a Bazalleil se li acostà l’hora de la seva mort, demanà que se l’enterrés a la vall de Josaphat, i que al damunt de la seva tomba hi figurés gravada una inscripció conforme al seu mèrit, cosa que realitzaren els dos prínceps. Aquesta inscripció deia el següent:

Aquí jau la flor de la maçoneria, que, superior a molt d’altres, fou el company d’un rei i el germà de dos prínceps. Aquí jau el cor que podia albergar tots els secrets. Aquí jau la llengua que mai en revelà cap.

Després de la seva mort, els habitants del lloc pensaren que, amb ell, els secrets de la maçoneria s’havien perdut per sempre, ja que no en sentien a parlar, i ningú coneixia els secrets excepte els dos prínceps, i durant la seva recepció havien jurat no revelar-los si no unien les seves veus a un tercer. És per això que s’ha de creure i comprendre que un secret tant sant no es podia perdre mai mentre quedés viu damunt la terra un bon servidor de Déu. Doncs tot bon servidor de Déu sempre té i tindrà una gran part en aquest sant secret, encara que els altres ignorin aquest secret, així com els mitjans que s’han d’emprar. En efecte, va ocórrer en el món d’aquesta època el mateix que ocorregué en l’Església samaritana a propòsit de Crist.

Cercaven el que no coneixien. Però la seva profunda ignorància no ho podia discernir, i d’aquesta manera tot continuà a les tenebres i l’obscuritat durant els 840 anys que va durar l’èxode dels fills d’Israel fora del país d’Egipte. Al quart any del seu regnat sobre Israel, Salomó començà a construir la casa del Senyor, casa que ja desitjava construir el seu pare David, però no obtingué permís per a realitzar-ho, ja que les seves mans eren culpables de les sagnants guerres que feien estralls arreu.

Heus aquí tot el que fa referència als dies en què Salomó, el seu fill, començà a construir la casa del Senyor. És el meu desig que tot el món convingui que tot el que era necessari aportar per aquesta santa construcció no provenia únicament d’aquest savi rei. Tots ho hem de reconèixer, sota pena d’acusar a Déu d’una injustícia que cap fràgil mortal gosaria retreure, i que la seva divina bondat no ha pogut fer-se’n culpable. Llegim ara en el versicle 13 del capítol 7 del primer llibre dels Reis que Salomó envià a buscar a Hiram de Tir. Aquest era el fill d’una vídua de la tribu de Neftalí, i el seu pare era un home de Tir.

Era un artesà expert en el bronze, ple de saviesa, hàbil en la realització de totes les obres en bronze. Arribà davant el rei Salomó i construí per ell tota la seva obra. L’explicació d’aquests versicles és la següent: la paraula hàbil expressa l’enginy; pel que fa a la saviesa i a la comprensió, quan es troben en una mateixa persona, aquesta ja no té res més a desitjar. Així, pel que fa a aquest passatge de les Escriptures, hem de convenir que el fill de la vídua anomenat Hiram estava dotat d’una inspiració sagrada comparable a la del savi rei Salomó, i fins i tots a la de Sant Bazalleill.

Generalment s’extreu de la tradició que hi va haver durant la construcció d’aquesta Casa una tumultuosa picabaralla entre els obrers manuals i els maçons per motiu dels salaris. Per apaivagar a tothom i facilitar les coses, el rei de la saviesa digué: Estigueu tots contents, ja que tots sereu pagats de la mateixa manera. Donà llavors als maçons un signe que desconeixien els obrers manuals, a fi que aquell que fos capaç de fer-ho en el lloc de la paga pogués ser pagat com a maçó. Els obrers manuals, no coneixent aquest signe, foren pagats com abans. Això bé podia haver estat així, i si en tot cas ho hagués estat, hem de jutjar com a molt plenes de gràcia les paraules del rei Salomó, ja que s’ha  d’ entendre i també creure que el savi rei desitjava donar a cadascú el que es mereixia.

Comprenc ara millor el versicle 7 del capítol 6 del primer llibre dels reis, que diu que la Casa fou, durant la seva construcció, feta amb pedres ja preparades abans de ser portades al lloc, de tal manera que no se sentia cap martell, ni destral, ni cap instrument de ferro a la casa durant la seva construcció. Es pot deduir d’això que tot estava preparat per endavant però que no podia ser tret de la pedrera sense una verificació prèvia. I quan per buscar un mitjà de verificació, es remogué cel i terra, no es trobà res més convenient que l’escaire, convertint-se així en el seu signe i que significa el que devien fer-se l’un a l’altre. El treball continuà i prosperà. El que no podia ser bo era dolent. Treballaren per un bon mestre, i tenien com a vigilant l’home més savi de la terra. Per això, en part pel seu mèrit, però encara més per raó de la lliure gràcia, la maçoneria obtingué un nom i un manament nou. El seu nom significa Força, a la qual cosa li correspon: Bellesa; i el seu manament és l’Amor. Llegiu per comprovar-ho els capítols 7 i 6 del primer llibre dels Reis, en els que hi trobareu descrites les meravelloses obres d’Hiram durant la construcció de la casa del Senyor.

Quan tot s’acabà, els secrets de la maçoneria foren ordenats amb justícia com ho estan ara i con ho estaran fins a la fi del món, en la mesura que se’ls entengui amb exactitud. Formen 3 parts quan es refereixen a la santa Trinitat que va fer totes les coses; formen a més a més 13 branques en referència a Crist i als seus 12 apòstols; que són les següents: una paraula pel teòleg, sis pel clericat i sis pel company d’ofici, i per estar totalment d’acord, continuen amb els cinc punts dels companys francmaçons, que són peu contra peu, genoll contra genoll, pit contra pit, galta contra galta, i mà dreta a l’espatlla, cinc punts que fan al·lusió als cinc principals signes que són el cap, el peu, el tors, la mà i el cor, així com als cinc punts de l’arquitectura i a les cinc ordres de la maçoneria. Obtenen a més a més la força de cinc figures primitives: una divina i quatre temporals, que són les següents:  primer el Crist, el cap i la pedra angular; en segon lloc, Pere, anomenat Kephás; en tercer lloc Moisès, el qui va gravar els manaments; en quart lloc, Bazalleill, el millor dels maçons; en cinquè lloc, Hiram, que estava ple de saviesa i d'intel·ligència.../...


Graham, per sort mestre de les Lògies, a més d’Enquam Ebo, a 24 d’octubre del 1726, a tots i a cadascú d’aquells de la nostra fraternitat que vulguin instruir-se amb això.

John Tillotson

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada