Una curiosa recopilació d’alguns d’ells, titulada Selecció de discursos sobre diversos temes (Select orations on various subjects), impresa a títol pòstum el 1737, conté el text que presentem a continuació. Hem prescindit d’oferir anotacions amb les referències bíbliques del text, perquè són massa nombroses y gairebé ens poden aclarir el sentit del document. On Scripture masonry fou publicat posteriorment al vol. 74, pp. 89-98 “d’Ars Quatuor Coronatorum”, Londres, 1961, i Patrick Négrier realitzà la traducció francesa (Textes fondateurs de la Tradition maçonnique, 1390-1760, París, Grasset, 1995).
LA MAÇONERIA, SEGONS LES ESCRIPTURES (1737)
La divinitat i el sublim de la maçoneria tal com apareix en els oracles sagrats...
Al molt respectable gran mestre de l`antiga i honorable societat dels maçons lliures i acceptats, aquest text està dedicat a ell pel més humil i obedient servidor del seu senyor. L'autor.
“Per tant, el Senyor, Ser etern, diu: Heus ací que jo fundo a Sió una pedra, pedra de fortalesa, pedra angular, escollida, sòlidament cementada... Faré del dret una corda i de la justícia un nivell” (Is. 28, 16-17).
Havent ordenat l’edifici de l’univers en nombre, pes i mesura, i havent fet
els fonaments del món, Déu nostre molt savi mestre desplegà la corda sobre si,
i, com diu Job, el va fer penjar al buit per mitjà d’una misteriosa geometria.
Així es convertí en la imatge sensible de la maçoneria divina, en el que
l’etern pla i el seu model arquetip, era l’objecte de la seva saviesa i del seu
immens coneixement abans que el món fos món. Tot ho va fer gràcies al seu Fill,
que li era fidel en tots els afers de Casa seva, i distribuí als seus obrers i
servidors les seves tasques i sous. Res complí Déu sense traçat, sense model en
el seu decret ocult, que guarda secretament a l'aixopluc de les mirades humanes.
Doncs els seus camins són insoldables; els seus passos ignorats; qui ha entès
l’Esperit del Senyor, o qui ha estat el seu conseller?. El rastre de la seva omnipotent
providència subsisteix al jardí de la nit; ell mateix habita en una llum inaccessible;
passa pel nostre costat i no el podem veure. El maçó celestial és un excel·lent
obrer; però, qui se’n pot adonar de la manera com engendra, del seu nom o del
nom del seu Fill? Ell, que va fer les seves primeres actuacions ja fa molt de temps, és invisible
com el camí d’una àliga a l’aire, com l’agulla d’un rellotge de sol (al
migdia), o bé com la revolució silenciosa de la gran roda del món, fins que ell
assoleixi el punt final en què l’edifici serà enderrocat, i la seva matèria
dispersada en la regió de l’infinit.
En Heb.,11,10, Déu és anomenat el constructor de la ciutat i de les seves
fundacions.
Se’l descriu cenyint-se ell mateix de força, recolzant un compàs sobre la superfície del precipici, estenen els cels com un pavelló, i afermant la terra damunt els seus pilars; fixant el nombre dels estels, anomenant-los pel seu nom; construint les cambres del sud sota les voltes celestes; pesant els turons i les muntanyes en els plats d’una balança. A més a més, diu David, el seu secret no és sinó per aquells que el temen; a ells els mostrarà el seu pacte. Si us comporteu amb rectitud, no sereu acceptats? digué Déu. En cadascuna de les nacions, aquell que tem a Déu i es comporta amb rectitud és admès per ell. Però pot un home fer sortir la netedat d’allò que està brut? Ningú arriba a l’ungit, al constructor de la Casa, si el Pare no el porta al seu enviat. Ha de ser fidel a l’obligació cristiana que ha promès; haurà d’observar les regles particulars de la companyia i de la santa comunió, viure en l’amor fratern, separat del món essent inconformista amb ell. Haurà d’edificar-se a sí mateix i edificar els altres com a pedres vivents, segons el mandat del seu mestre, en tot allò digne d’elogi, i haurà d’esperar d’alt de Jerusalem, on els murs són de pedres precioses i el paviment d’or pur.
El Llibre de Déu, la seva voluntat i les seves obres són els models de la
maçoneria sagrada. Està plena de sublims misteris que no s’han comunicat a tothom. No tothom
pren part en l’Esperit de Déu, només són germans de la santa lliga els qui han
rebut l’adopció per poder dir Abba, Pare. No tinguis por, petit ramat, diu
l’ungit, jo t’he escollit i retirat del món, que no em coneix ni a mi ni al Pare;
però jo sí el conec, i t’ho he demostrat. Es pot donar a una companyia un
decret més important i venerable que els emblemes i les imatges de la comunió,
que estan tan comprimides al volum de l’Esperit sant com els estels que
espurnegen alegrement en les voltes del cel?. Som cridats a l’edifici de Déu,
la seva obra, el seu temple, el seu estatge, al que ha promès tornar i ha fixat
el seu domicili entre nosaltres.
Caín no fou acceptat, perquè mata al seu germà. Una lliçó per a tots els
homes fidels i benèvols; construí una ciutat, la qual al no haver-se fet amb
justícia i virtut, no fou considerada maçoneria; la moralitat i la pietat son
tant essencials a la ciutat com l’arquitectura. Els constructors de Babel foren
dispersats, ja que no posseïen ni els signes de la veritable maçoneria ni
l’esperit que la caracteritza. Els nostres pares abans del diluvi vivien en
tendes, imatge del tabernacle de la llei i el desig de nostre Senyor d'aixecar
la seva tenda amb nosaltres, en l’Evangeli, i de conduir-nos a la seva Casa sobre
la muntanya de Sió, construïda en la roca eterna. L’estructura d’aquestes
tendes fou el primer punt exterior de la maçoneria sagrada en ser inventat.
Sant Pau, el gran doctor de les nacions, i d’aquesta illa, com insinua Climent,
era un fabricant de tendes, tal com ho llegim al llibre dels Fets. Déu és el
Pare de les llums, l’autor de tot el bé i de tot el do perfecte, i entre d’altres
dons el de la maçoneria és un talent diví. Moisès diu de Betsael a Ex.25 que
Déu l’omplí del seu Esperit de saviesa, d’intel·ligència i de coneixement en
tota la classe d’obres. Noè construí l’arca seguint les instruccions del mestre
celestial. Moisès construí tot l’exterior de l’edifici guardant la Llei, segons
el model mostrat a la muntanya. I nosaltres posem els millors fonaments, el més
profund, en l’ humilitat, oferint la nostra habilitat a Déu i a la seva gloria;
així, l’anima construeix amb la mirada posada al cel, sense córrer el risc de
la confusió d’una segona Babel.
Que és pot dir dels pilars de Seth, de la construcció de Babilònia per
Menrod, del temple, del tron, de la flota i dels palaus de Salomó, del complex
de Tamar al desert en què les seves formidables runes encara subsisteixen, del
temple de Diana a Éfeso, de les estàtues i les imatges de Nabucodonosor i
d’altres, de la reconstrucció del temple per Ciro i Herodes, de les galeries i
els patis del palau d’Assuerus, que el llibre d’Esther descriu ornamentat de
columnes de marbre, i dotat de capes d’or i de làmines d’alabastre incrustades
de maragdes? Tots aquests exemples d’aquesta sublim-
ciència, i d’altres que també es troben en els escrits inspirats, són una font
contínua d’elogis per aquesta ciència, i per tant, esmentar-los a tots es
convertiria en una enfadosa repetició.
Permeteu-me il·lustrar i afinar el projecte d’aquesta ciència,
profunditzant en els exemples que ens proporcionen les Escriptures. Aquestes
societats, fetes conforme els principies de la saviesa, de la virtut i de la bondat,
que no expliquen ni el seu mitjà d’unió ni el seu misteri específic a ningú que
no sigui un membre d’aquestes, són i han estat sempre una pràctica habitual de
totes les nacions. Déu, diu: he estimat a Jacob, i he odiat a Esalú, és a dir:
He acceptat i he preferit a un, abans que a l’altre. De fet, Déu va fer de la
raça d’Abraham una societat elegida, un poble particular que hauria de ser la
regla de la maçoneria. David va comprendre que no havia actuat d’aquesta manera
amb cap altre poble, i que els pagans no coneixien les seves lleis. Aquestes
eren el secret de la comunitat jueva, i estaven associades en el culte jueu a
símbols i a signes sensibles. A més a més, ningú, excepte el summe sacerdot un
cop a l’any, podria penetrar en el Sant dels sants; ningú, només ell, podia
pronunciar el nom de Déu, estatuir sobre els leprosos, provar l’aigua del zel,
respondre pels Urîm i els Toumîm, i complir d’altres funcions que li són
pròpies. Aquests són secrets ignorats per les nacions. Hi hagué entre les
nacions reis que haguessin posseït aquestes lleis i aquesta intel·ligència? I
la llei, el culte i l’arca, eren signes exteriors de la seva manera d’unir-se.
La primera comunicació de Déu a l’home fou una regla particular, associada
el signe de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Adam fou expulsat del jardí,
perquè no va complir amb la seva obligació; l’arc iris fou per a Noè i per a la
seva posteritat, un signe del nou pacte de Déu. La Llei i l’evangeli són pactes
que inclouen unes obligacions. Els signes d’Abraham eren la circumcisió i
l’aparició dels missatgers. Els patriarques i les seves famílies formaven una
societat separada del món, però agradable a Déu, que posseïa els signes de la
seva paraula i un sacrifici no comunicat als pagans, encara que imitat per
ells. La perfecció de la Llei i l’obra de santificació foren fins llavors
gairebé iguals.
Moisès fou instruït en la saviesa dels egipcis, i en particular en el
domini de la maçoneria. Ell, Jacob i els altres tenien visions i revelacions,
diferents del món, i els seus prosèlits havien de jurar les seves obligacions
abans de poder ser acceptats. Cercaven una ciutat permanent i que no fos feta
per l’home, encara que el vel damunt del rostre de Moisès demostrava que
existien misteris que encara no havien estat revelats. Els pagans varen rebre
d’aquesta tradició la seva doctrina, reservada tant sols als iniciats. El Credo
era antigament una paraula, una prova entre dos cristians destinada a permetre
que es poguessin reconèixer entre ells en qualsevol lloc. Se’l va anomenar un
símbol, un signe; altres signes eren les cerimònies exteriors.
Des de l’antiguitat fins avui dia no es permet als catecúmens penetrar
massa aviat en tot allò que concerneix al cristianisme; hi ha encara una
doctrina oculta en les revelacions, els profetes i d’altres llibres, i la
primera noció dels escrits apocalíptics no ha estat mai oberta a tothom.
En les seves instruccions, Sant Pau estableix una distinció entre la llet i
l’aliment sòlid, també fa una distinció entre els principis i la perfecció.
L’ungit ensenyava mitjançant paràboles a un reduït grup de deixebles.
L’església de l’ungit és una societat de maçoneria espiritual, escollida en el
món, que es comunica amb signes exteriors i que
assisteix als misteris. Ella té defectes discernibles amb la visió espiritual,
no per l’home natural. Se l’anomena casa, construcció; l’ungit és la pedra
angular, i els apòstols els fonaments. Subsisteix gràcies a l’edificació dels
seus membres, és l’únic edifici ben concebut, i aquesta és tota la feina de la
vida cristiana que expressa el terme de maçoneria, L’ungit tenia moltes coses a
dir als seus deixebles, però en aquella època no les podien entendre, i
nosaltres encara ho estem observant a través d’una lent opaca. Un dels misteris
de l’església de l’ungit és el signe que el mestre maçó atorgà als apòstols i
negà als fariseus. Les seves instruccions són excel·lents, tant en el pla de la
moral com en el de la intel·ligència d’aquesta. Dels molts cercles traçats uns
dins dels altres, l’últim és el més proper al centre. Tanmateix, la grandesa i
la vida pública no són proves de beatitud, i l’últim pot ser el més gran en el
regne de Déu. La fermesa del símbol de l’escaire ens ensenya que la veritable
saviesa no pot ser trencada; i el nivell ens ensenya que el cor segueix sempre
les seves inclinacions sense aconseguir un redreçament, que mai és igual, i per
això no trobem aquí baix un complet repòs i una satisfacció.
Una norma que intenta ser justa prohibeix abandonar la nostra raó per les
nostres passions, i ens obliga a conservar la regulació exercida pel nostre
judici. La talla que fem a les roques amb el cisell ens ensenya que l’art i la
industria superaran les dificultats. Un enginy hidràulic ens ensenya que el
pecat ens obliga a compensar la nostra tasca amb les nostres llàgrimes. Una
roda que no en mou cap altra, llevat que no sigui moguda ella mateixa, ens mostra
que el nostre propi cor hauria d’estar preparat davant dels sentiments que volem
inspirar, i que hauríem d’estimar - Déu por poder ser estimats. Una piràmide
ens mostra que hauríem, -encara que aparentment fixats al terra-, aspirar al
cel. Una columna ens demostra que els inferiors són els suports dels superiors,
un temple que dediquem a la virtut i a l’honor. Un compàs que dibuixa un cercle
d’un traç ens mostra que una acció pot tenir conseqüències inacabables, en el
bé i en el mal. I el fet que una columna invertida sembli més gran en la seva
part inferior, ens ensenya que l’Esperit també es troba en l’adversitat i en la
mort, que les afeccions haurien d’animar-nos, i que la pèrdua de la vida ens
hauria de recordar una joiosa resurrecció.
Hi ha un principi vital emanat de Déu en aquestes pedres i aquests minerals
que són la matèria prima de la maçoneria. Déu és tot en tots. Però així com els
ulls dels apòstols estaven constrets en no poder reconèixer al nostre Senyor en
el seu cos espiritual, només un reduït nombre és capaç de discernir el foc
interior de la terra quan madura els fruits d’aquest element, així com els
minerals utilitzats en la construcció i en la vida quotidiana, i que exhala
constantment un vapor que Sant Joan comparava amb la figuera i el fum de
l’infern. Preguem, perquè la voluntat de Déu pugui realitzar-se tant a la terra
com en el cel, que l'energia i les potències de la natura puguin subsistir
gràcies a la seva presència, de la qual David manifesta que res la podria dissimular.
La sal de la terra nodreix les pedres, com el mannà alimentà als israelites en
el desert. D’aquí ve que els adeptes ens ensenyin que aquesta sal és anomenada
amb el nom de Déu, “eheyeh” (“Jo sóc”), què és l’autor i la vida d’aquesta sal,
així com aquesta ho és d’altres éssers. La Revelació de Sant Joan fou el
programa de la maçoneria espiritual, el qual coneixia la pedra blanca, i va
veure al Fill de Déu cenyir-se un
cinturó d’or al voltant del seu pit.
El nombre 3 apareix de manera senyalada en el Llibre de Déu per il·lustrar
la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant; està en el cos, en l’ànima i en
l’esperit; l'hebreu, el grec i el llatí col·locats damunt la creu; Sant, sant,
sant, diuen els Serafins; està el dia en què Jesús treballa, en què descansa i
en el que torna a treballar; Job, Daniel i Noè, els tres profetes que s’haurien
salvat junts; Eliphaz, Sophar i Bildad; Ananías, Azacarías i Misaël; Shem, Ham
i Japhet. També els tres fills d’Adam més coneguts, que eren Abel, Caín i Seth;
hi són també els de Terah -dels qui hem rebut les promeses- Haran, Mahor i
Abram. En fi, tres àngels aparegueren; tres joies adornades de pedres precioses
es trobaven damunt el pit d’Aarón; tres lletres composen l’arrel de cada
paraula hebrea; tres cops l’any els jueus haurien d’anar a Jerusalem; tres dies
va estar Jonàs dins la balena, i l’ungit a la tomba. Hi ha també tres Joan; el
Baptista, l’Evangelista i Marc, sense comptar que hi ha altres Marcs diferents
a aquest. Per la seva part, el nombre 7 era el dia sabbat, quan el Creador
descansà; 7 és el nombre del jubileu, de l’any de gràcia: els set ulls de Déu també
són mencionats, així com els set braços del canelobre del temple; està el
llibre dels set segells, i set àngels, els set mesos de la construcció del
tabernacle. El temple fou construït en set anys. La sèptupla saviesa i la providència
de Déu queden demostrades en les seves accions. La Pasqua se celebra set
vegades, set dies abans del do de la
Llei. Aquest, doncs és un exemple de la presència dels nombres més perfectes a
la Bíblia.
Jeremies va rebre l’ordre de construir i d’enderrocar. Va ser per dissuadir
la impietat, el senyal del risc que es pugui construir, perquè un altre hi
pugui habitar, o perquè el Senyor abandoni l’edifici a la desolació. Les pedres
del món cridaven contra l’opressió i la injustícia. És un estímul al deure, i
el senyal - què la paraula de Déu és capaç de
construir-nos amb aplom, i també el senyal que provarà l’obra de cada home
mitjançant el foc, per demostrar que no es pot posar cap fonament diferent
d’aquell el qual és també fonament, l’ungit salvador. És un alè a la caritat, a
què siguem edificats junts per convertir-nos en un estatge de Déu en l’Esperit,
i a què mantinguem fermament la professió de la nostra fe fins que la pedra
rebutjada pels constructors s’hagi convertit en cap d’angle. És un estimulant
per l’obediència el saber que aquell que ha construït totes les coses és Déu.
La paraula maçó, que és una de les últimes paraules esotèriques -el nom transcendent,
el nom sagrat, és menys conegut i no pot ser pronunciat amb certesa per ningú,
llevat dels il·luminats- ve del francès “maison” que significa casa. Som l’estatge de l’ungit, diu l’apòstol en Heb.
3,6. El Senyor va construir Jerusalem, diu David en el salm 147,2. Ha fet camí.
L’ungit és el camí a Jn. 14,6. Obre la porta que introdueix; l’ungit és la
porta en Mt. 7,13; i ens regala en la seva estada, amb el seu cos i la seva
sang els fruits de la rectitud. No us n'enorgulliu –diu l’ungit- de tenir a
Abraham per Pare, doncs Déu és capaç de fer rebrotar fills d’Abraham d’aquestes
pedres. L’ungit és anomenat per l’apòstol el penyal espiritual, i la conversió
dels nostres cors de pedra en cors de carn és l’efecte de la seva redempció que
ens aporta pel nostre penediment. Jn. 14,2 diu: a la casa del meu Pare hi ha
molts estatges. Estatge ve d’estar, d’habitar, que suggereix un objectiu per
assolir quan s'és membre d’una Lògia celestial. Moltes esglésies i condicions
particulars són etapes en el camí que ens condueix a la casa que cap terratrèmol
pot destruir i que cap tempesta pot submergir. El que era del seu Pare també
era seu. Tot el que posseeix el Pare em pertany, diu l’ungit; i és com si els
nostres béns també fossin seus. En aquesta esperança, els elegits, aquells que
són acceptats, sempre han lamentat: Desgràcia de mi, per residir a Mechek i
habitar entre les tendes de Kedar!.
Per la seva part, una temible representació de la lògia celestial (Gen.
28,16) arrancà de Jacob aquesta exclamació: Això no és sinó una casa de Déu, i
és la porta del Cel. Alçat! digué Déu, he posat davant teu, una porta oberta
que ningú pot tancar (Ap. 3,8). L’església és la Casa de Déu, i està a tot
arreu. Job la trobà a la terra, Ezequies al seu llit de mort, Jeremies a la
seva cel·la, Jonàs al mar, Daniel al fossar, els tres nens a la foguera ardent,
Pere i Pau a la presó, el lladre a la creu. El cos, anomenat temple de
l’Esperit Sant, ha de ser reconstruït en la resurrecció en vistes a l’adoració
durant el repòs etern. L’església, era abans anomenada la Casa de Déu, segons
ens diu el famós degà de Sain-Paul Doctor Donne, perquè en el seu oratori es
demanava a la providència les coses necessàries. Doncs tots els nostres
esforços seran en va sense la seva assistència. Llevat que el Senyor construeixi
la Casa, els obrers treballaran en va, segons ens diu David.
I Mt. 21,44 diu: Aquell que caigui damunt d’aquesta pedra fracassarà, i a
qui li caigui, la pedra el triturarà. Aquell que ofengui a l’ungit, serà confós
amb la pedra en què es recolzà Jacob. I si en el judici cau damunt del
delinqüent, el seu pes l’esclafarà amb més força, com la pedra de David esclafà
el front de Goliath, i el destruirà fins i tot més que a la tomba.
Tal com els llocs sants del temple de Diana foren preservats, així
nosaltres som un model d’allò diví. Encara que els cels dels cels no el puguin
contenir, aquest model s’allotja en un cor contrit. David resà per tenir un fre
damunt del llindar dels seus llavis. L’home interior és el lloc sant, el cor, i
les belles qualitats són els seus tresors i els seus ornaments. El sant dels
sants és la consciència penedida, en la qual la fe i la caritat són dos
querubins que cobreixen la misericòrdia de les cadires.
Aquí està l’oracle diví, el Déu de qui en donen testimoni els nostres
esperits que són els seus fills. Només el gran sacerdot, el salvador, pot
entrar aquí i acontentar-nos.
Aquí es troba l’arca de la Llei, el mannà del perdó i de la consolació, el
canelobre daurat de l’enteniment il·luminat, els pans de la rememoració, el vel
de la rectitud, amb el qual el salvador amaga els nostres defectes; les
columnes, les eines, les decoracions, son la veritat i la justícia, ornaments
d’un esperit ben disposat, que són de gran valor davant els ulls de Déu.
Les elevacions d’aquest gènere a partir de les Escriptures són infinites.
No hi ha un aspecte de la maçoneria, des dels porxos fina a les muralles, del
llindar i de la llinda ruixat contra el mal missatger, fins la cambra elevada
on els apòstols es reuneixen; no hi ha un instrument, des de la destral que
Eliseu ordenà que recuperessin fins a la plomada del profeta, ni una figura,
des de la línia fins al cercle dels cels, que no estiguin santificats per una
menció expressada en la llengua de Canaan. I la referència a la totalitat
d’aquest sistema, en qualsevol societat, està autoritzada per molts paral·lels que
hi ha en la tribuna sagrada de l’Escriptura.
Però en el moment de la consumició de totes les coses, la ciutat del Déu
nostre té dotze portes perquè els elegits penetrin per l’est, per l’oest, pel
nord i pel sud, amb la finalitat de residir en el regne de Déu. La porta
estreta és el passatge que s’anomena bellesa, pel qual entrarem en el cor al so
de la lloança.
Tanmateix David preferia ser guardià del llindar, abans que habitar en les tendes de la
perversitat. La condició per poder passar aquesta porta és creure en el
salvador; els dos camins senders ascendents laterals són la paciència i la Innocència;
el sostre és la caritat. Manteniu-vos ferms en la fe –diu Sant Pau-. D’aquí ve
que l’església vulgui que a la fe se la reconegui com a pilar i fonament de la
veritat. L’entrada d’aquest jardí està guardada per l’espasa flamígera de la justícia
divina. El mur del recinte només pot ser mesurat per la canya de l’àngel. És un
secret per la raó humana. I roman per sempre al cim dels turons eterns. Aquells
que ho freqüentin són justos i perfectes.
Ser, en virtut de l’obligació cristiana, membres lliures d’aquesta ciutat consisteix –tal com Agustí ho deia de Roma- en exaltar l’argila com si fos marbre, i en revestir-nos al capdamunt de la Casa, que en el Cel és eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada